Som espanyols perquè volem

Fa dies, em va agradar molt un article de  l’Avui+El Punt de Carles Ribera titulat “Som espanyols perquè volem”. Va ser un article que em va invitar a escriure aquest.

No recordo quina temporada era –sí, però, que TV3 ja era la seva- la cadena emetia “Un lloc estrany”. Segons ells mateixos, deien que “un lloc estrany és aquí mateix. És Catalunya vista pels ulls de 60 homes i dones que fa prou temps que hi viuen com per haver vist moltes coses. Un lloc estrany és un retrat a 60 veus de Catalunya i els catalans, carregat de curiositat, d'humor, de crítica...”. Al llarg dels 13 capítols que van fer, varen poder parlar des dels indígenes, fins la taula, passant per la família, el treball o els diners. Si bé també parlaren de llengua, en cap ocasió, però, varen parlar obertament d’independència. Curiós.

I penso que una de les coses que fa, precisament, Catalunya un país estrany, és el fet que devem ser l’únic país que volem la independència, però quan arriba l’hora de la veritat no ho acabem de demostrar. M’explico.

Ens queixem quan ens retallen un estatut(et) que, recordem-ho, no deixa de ser una de les tantes lleis orgàniques que es fan on es fan les lleis orgàniques: a Madrid. Ens queixem per les infraestructures que no rebem. Ens queixem per l’espoliació fiscal que patim des de fa anys. També ens queixem perquè ens imposen una tercera hora en castellà i, com no podria ser d’altra manera, perquè ara el Tribunal Constitucional diu que el català no té ús preferencial. Però la reacció a tants atacs, no només els responem amb queixes, sinó que també tenim costum de manifestar-nos. Manifestar-nos contra la gestió de les infraestructures el 2007 i la Magdalena Álvarez per després atorgar 25 diputats del PSOE a Madrid. A manifestar-nos, reivindicar-nos, amb les consultes populars amb més de 50.000 voluntaris i més de 600.000 vots afirmatius. També som capaços de fer lipdubs per la independència i manifestacions els 11 de setembre. Fins i tot, ens vàrem manifestar en ple juliol més d’un milió de persones aclamant a quatre vents el dret a decidir i la independència.

Que ningú em malinterpreti. Tot això és molt important i molt meritori, però si no es canalitza políticament, tot queda amb el que queda. Fotos, records, anècdotes, pujada d’adrenalina i autoestima. I, paral•lelament a tot això, ens hem d’estar preocupant per si les forces independentistes tindrem representació parlamentària o no. Segons una enquesta del juny passat, sumant abstenció, dretes i esquerres, hi ha més de 2.300.000 persones a favor de la independència. 2.300.000. Tanta gent independentista, moviments socials, manifestacions, consultes... i hem de patir? Si és així, doncs sí, som un lloc estrany. Molt estrany. Atípic i inèdit.

Ha arribat el moment de deixar de ser-ho, i ser conseqüent amb el que mostrem que som i volem ser a través de tots aquests fets. Ha arribat l’hora que la partida és de veritat. I es juga el 28 de novembre. S’ha acabat el fer arribar les queixes a un carreró sense sortida o a un mur infranquejable; s’han acabat, també, les consultes populars no vinculants perquè la del dia 28 sí que ho és. I vincula molt. Ha arribat el moment de ser valents i apostar, de veritat, per la independència. I si no, deixem de queixar-nos. Som espanyols perquè volem i només depèn de nosaltres deixar de ser-ho.

És molt senzill. Imagineu-vos que jugant al parxís, si us mato una fitxa avanço 20 caselles; si me la mateu vosaltres, n’avanceu 5. Jugueu? Probablement no. Les regles del joc del qual patim i no gaudim les fan a Madrid. I a qui no li agradin les regles del joc de Madrid -pel que mostrem els catalans sembla ser que no- que deixi de jugar-hi i ho demostri en l’escenari on s’ha de demostrar. A les eleccions. Si, per contra, hi volem jugar, llavors deixem de queixar-nos. Votant el que no toca o no anant-hi, precisament el que estem fent és afavorint el no canvi. Com deia aquell, “aixequem-nos i anem-hi”; però anem-hi de veritat perquè ara sí, ara sí que toca. Siguem consegüents.

Comentaris