L’èxit de Reagrupament

Per poder valorar quan quelcom ha tingut èxit o no, primerament cal fixar unes finalitats. Fixem-nos, doncs, en les finalitats fundacionals de Reagrupament i que ja he enumerat en repetides ocasions:

1. La defensa, el foment, la difusió i l'estudi de l’independentisme i el republicanisme en l’àmbit de Catalunya.
2. L'enfortiment de la base social de l'independentisme als Països Catalans.
3. El debat a l'entorn de la regeneració de la vida política.

També es va dir per activa i per passiva que no teníem interès especial en fer vida política; que si hi havia alguna cosa millor, ens hi afegiríem i no en seríem obstacle. No hi va haver cap oferta com la nostra que promogués els nostres valors: independència, democràcia i treball. Bé sí, independència sí, però no n'hi ha prou i nosaltres creiem que les altres dues premisses també són molt importants.

Per tant, en quin punt hem fracassat? Que algú m’ho expliqui. Reagrupament va fer més de 1000 actes arreu del territori i hem d’estar orgullosos de la feina feta. Hem defensat, fomentat, difós i estudiat l’independentisme i el republicanisme en l’àmbit de Catalunya. Hem enfortit la base social de l’independentisme als Països Catalans i hem debatut i conscienciat sobre la regeneració de la vida política. És clar que si les finalitats haguessin estat unes altres, aleshores sí que hauríem fracassat.

Però com es pot dir que una força mancada de mitjans, mancada de recursos econòmics, de suports institucionals, sovint amb els mitjans de comunicació en contra o ignorant-nos ha fracassat en dur a terme les seves finalitats? Ara em ve al cap la història de Dick Hoyt (http://www.teamhoyt.com/) que amb totes les adversitats del món va poder acabar una cursa d’IronMan amb el seu fill. I si acabar una IronMan ja és una proesa, fer-ho acompanyat del teu fill amb paràlisi cerebral, encara ho és més. I tothom lloa i mostra reconeixement a algú quan, malgrat les adversitats, aconsegueix l’objectiu marcat. Per què Reagrupament, tot i portar a l’èxit les seves finalitats no obté aquest reconeixement? 

Res del que està passant s’entendria sense l’aparició de Reagrupament. Encara que fos per ambició política i per por a perdre el modus vivendi o la cadira d’alguns. El que és evident és que avui hi ha més independentistes i més conscienciats que abans del naixement de la nostra associació. La nostra tasca era avivar, encendre una flama que estava força apagada, i ens n’hem sortit amb escreix. La gent ens va comprar el projecte, les idees, però no l’embolcall. I això és un problema o un fracàs? Tornem al principi, depèn de les finalitats marcades. Si RCat era objectiu, hem fracassat; si RCat no ho era, no. I nosaltres sempre hem dit que Reagrupament era una eina i no un objectiu en si mateix. L’important no era qui, sinó què. Salvador Cardús, ja ho apuntava. “Hem de ser generosos”. I cal ser-ho.

I ara ens presentem a unes eleccions municipals. Per fer què? Hem construït i preparat un cotxe per fer el Dakar i ara ens n’anem a fer Karting. Vols dir que sortirà bé? No estem defugint de les nostres finalitats i temptant la possibilitat del fracàs? En aquest cas, quines són les noves finalitats? Havíem dit que donaríem suport a una candidatura transversal per declarar la independència de Catalunya. Com ho farem des dels ajuntaments? Si som transversals, com expliquem els pactes amb diferents forces de dretes, esquerres i, potser fins i tots d’altres? Com expliquem el canvi als que van creure en un cotxe per fer el Dakar i ara els hi diem que ens n’anem a fer karting?

L’argument més recorregut és: “així la gent ens coneixerà; si no, amb 4 anys estem morts”. Deu ser per això que ens presentem amb coalicions nom de les quals no serà Reagrupament Independentista. Per posar-vos un exemple, quants de vosaltres em pot enumerar els noms i cognoms dels regidors de CiU del consistori de Vic? I si això us fos fàcil, quants de vosaltres em podríeu discernir si són de Convergència o d’Unió? Per altra banda, PSC i ERC ja estaven als ajuntaments i no podem pas dir que hagin tingut l’èxit esperat.

En definitiva, no veig gens clar això de presentar-se a unes municipals. Teníem unes finalitats, una protagonista indiscutible i ara sembla que els canviem. Hem passat de tenir ambicions nacionals a tenir-les municipals. Hem canviat la protagonista Catalunya per la protagonista RCat. I ja hem vist què passa quan un partit prioritza les seves sigles per davant del país.

I amb tot, doncs, què cal fer? La societat catalana és un tant especial. Només cal veure la no traducció política de la manifestació del 10J. El nostre deure i compromís és amb Catalunya. No ho oblidem. Cal seguir treballant per ella i seguir amb les nostres finalitats. Els reagrupats hem d’estar orgullosos de la feina feta i està a l’aguait per si el país ens necessita. La competitivitat fa témer perdre i ens fa a tots molt millor. Possiblement el país no és conscient que fa falta algú que faci la feina bruta, però cal fer-la. Dit d’altra manera, les nostres finalitats seran vigents mentre no tinguem un estat propi i una bona llei electoral. Malgrat haver aconseguit el que hem aconseguit, és una d’aquelles coses a la vida que no n’hi ha mai prou. Bé, algun dia sí, i serà llavors quan, com bé diuen els nostres estatuts, ens dissoldrem. Però queda molta feina per fer, amb generositat, humilitat, il•lusió i molt de treball. Si la flama que hem revifat crema amb força i algú acaba declarant la independència, fantàstic. Si ningú és capaç de posar-hi llenya i fer-la créixer més, hem d’estar preparats per fer-ho nosaltres allí on toca. I, com ara, sense rebre res més a canvi que la satisfacció, tot i que no reconeguda, de contribuir a l’emancipació del nostre país. I hi ha quelcom més gran que contribuir a fer lliure el teu país?