Més manifestacions no, si us plau

Des de fa molts dies circula pel Facebook i per altres llocs de la xarxa la convocatòria d’una nova manifestació. Val a dir que, mea culpa, no n’he llegit la convocatòria completament ni sé el motiu pel qual es convoca; me l’imagino. Com també me n’imagino el tarannà però, potser precisament per això, no hi he centrat gaire intenció.

Que ningú em malinterpreti. Però sóc un home que, sempre que puc, sóc eminentment pràctic. En veure la convocatòria i rebre les respectives invitacions –gràcies- vaig tenir clar que no hi aniria; com també vaig tenir molt clar que no anava a la –sembla- predecessora d’aquesta del 9 de juliol. 

Val a dir que, en el sentit literal de manifestar-se, prenc les següents definicions segons el diccionari de la llengua catalana:

1. Acció de manifestar o manifestar-se.
2. Demostració col•lectiva en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació.

És a dir, entenc com a manifestacions des de les que es fan al carrer, fins a les que no s’hi fan. Amb aquestes apreciacions, doncs, recordem les darreres manifestacions dels catalans i els resultats obtinguts.

L'1 de desembre de 2007 ens manifestàvem sota el lema (un de tants) "Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures" i, molt particularment, contra la ministra de foment espanyola i socialista Magdalena Álvarez. No recordo la gent que hi va anar, entre altres coses, perquè segons la font era una xifra o una altra; però hi va anar molta gent. Al cap d’un temps, els catalans atorgàvem els millors resultats de la història als socialistes amb 25 diputats i, 4 anys més tard, estem igual o pitjor.

Cada 11 de setembre ens manifestem a Barcelona i en d’altres llocs per commemorar la derrota de 1714 i que, entre altres coses, ens ha fet arribar a on som. Val a dir que fa anys que no hi vaig perquè, senzillament, és una festa i no acabo d’entendre què celebrem quan el que hauria de ser és una reivindicació.

En diverses dates, els catalans també ens hem manifestat amb les consultes populars no vinculants. No les hi resto mèrit però, a qui van votar els més de 50.000 voluntaris i els més de 600.000 vots afirmatius? És més, encara recordo la no resposta que em va dir l’aleshores màxim responsable d’Osona Decideix a la pregunta de què farien si sortia que sí.

Finalment, el 10 de juliol de 2010, els catalans sortim al carrer –diuen que més d’un milió- per reclamar encara no sabem ben bé què, però sembla que seria entre donar suport a una llei orgànica espanyola (estatutet) i/o a favor de la independència. La mateixa pregunta: a qui votaren tota aquesta gent? Perquè a mi no em surten el números.

I ara toca la del 9 de juliol. Doncs ho sento molt, però no m’hi veureu pas. Endavant, ànims, tot el respecte i tot el meu suport moral a la gent que hi vagi i es comporti cívicament. No se’ls ha de restar importància perquè la tenen. Entre els malanomenats indignats, els independentistes, els catalanistes, els antisistema i d’altres que passin per allà costarà saber-ne la xifra. Penso que, després de mostrar tantes vegades el que som, ha arribat l’hora de demostrar-ho de veritat. I és a les urnes on, actualment, hem de demostrar els catalans el que som i, més important encara, el que volem ser. Jo, particularment, tot i no desmerèixer-les, procuraré no anar a cap altra manifestació. Sumen, però tota manifestació sense canalització política acaba amb frustracions, desil·lusions i desenganys.