Els compatritotes de CiU

Arribarà un dia que el tòpic d’”una imatge val més que mil paraules”, es convertirà en “un vídeo val més que 1000 imatges”. I aleshores posaria aquest bonic vídeo per il·lustrar el que ha passat avui::

Quanta raó aquesta senyor. Trist, molt trist, però cert com la vida mateixa. M’hi esforço per entendre-ho però no puc. No em considero una persona extremadament intel·ligent però, el suficient per anar pel món. I això se m’escapa de les mans. I ja n’hi ha prou; perquè això -ja ho he dit en altres ocasions- és insultant. Molts segurament no se n’adonaran però, és insultant.

Avui ha sortit el President Mas a anunciar diverses coses. Jo ho agruparia en dues: presentaran els pressupostos l’any que ve i, s’apujarà una mica tot. Sublim! Anem a pams.

Ho han improvisat entre ahir i avui, o fa dies que havien pres la decisió? Improvisar mesures com aquestes és molt poc professional i dubto que el govern ho hagi fet; més que tot perquè no improvisa mai res, asseguren. Aleshores, per què no ho van dir en campanya? S’ha de ser una mica cínic per anunciar això dos dies després de guanyar unes eleccions. I el que han anunciat és que pujarà l’aigua, les matrícules universitàries, el transport... Potser la gasolina i tot (ja som la comunitat autònoma que la paguem més cara a causa del cèntim que ens hi posen de més). També baixarà el sou als funcionaris i estudien la possibilitat de copagament sanitari. Certament i, no ho dic amb ironia, hi ha coses que em semblarien bé si això fos l’única alternativa dels catalans i tot el profit fos per a nosaltres (jo sóc dels primers a pensar que cal pagar per les coses i que això no pot ser xauxa). Però no. El patriotisme de CiU ha quedat ben palès perquè tot això que haurem de fer, ens veiem obligats a fer-ho perquè ens roben fins a 8-10% del nostre PIB. No només ho hem de fer per això, sinó que ho farem per poder continuar pagant coses dels que ens roben. Això sí que és patriotisme; la resta són tonteries.

És a dir, ens autoflagelem i autolesionem al servei dels espanyols. Sublim! I sota el consentiment del president del meu país. Cap president de Catalunya havia fet tant pels catalans espanyols. I no només això, sinó que fem tot això perquè en un futur no haguem de retallar més. No sé si riure o plorar. Aquest és el pla B a l’engany fiscal? Retallar més i fer pagar la diferència als ciutadans? Bravo! Senyor Mas, ha sentit mai a parlar de l’espoli fiscal i de la independència?

I això mateix del pla B va lligat amb els pressupostos. CiU ha tingut la vergonya de fer bandera de l’engany fiscal durant tres campanyes electorals; i els hi ha sortit molt bé, certament. A les autonòmiques perquè necessitarien un govern fort per presentar l’engany fiscal a Madrid; a les municipals per no sé què i, finalment, on tocaria presentar-ho, tornem-hi. I l’estesa de diputats, regidors i diputados, ja són al sac i ben lligats per una legislatura més. Visca! És a dir, anar fent la viu-viu i, qui dia passa any empeny, que és el que importa. Com que als catalans se’ls pot enganyar i no diuen res... Insultant! Però, com us deia, el tema pressupost. Ja ho vaig escriure fa temps que no estarien fins l’any que ve (vegeu el segon paràgraf). No calia ser massa intel·ligent per saber-ho. Primer una excusa, llavors una altra... I, novament, qui dia passa any empeny.

I quant el futur? No ho sé pas, és clar però, m’imagino tres possibles situacions. Una de bona, una de dolenta i una de pitjor. La pitjor de totes és que vagin a Madrid a negociar i negociïn com van negociar amb l’Estatut; el millor negoci, ens van vendre! Bé, podria passar que anessin a Madrid, arribessin a una espècie d’acord econòmic (ens continuarien robant però una mica menys) i ens el venguessin com el millor acord de la història. Com que som tant rucs, ens ho creuríem i passarien una nova legislatura. Uns quants diputats, regidors i diputados i, tornem-hi que no ha estat res. La dolenta (o potser pitjor que l’anterior; no ho tinc clar) seria que ens diguessin que això del pacte fiscal.... Ara no toca perquè primer hem de salvar l’economia espanyola i que ja en parlarem; també podria ser que en diguessin que ja s’ho mirarien quan s’hagués de renovar (2013) però, aleshores, amb vista al 2014, potser ens dirien que això ho hauria de fer el nou govern que sortís de les eleccions (argument per tornar a demanar suport en una campanya). I vinga, una nova roda i tornem-hi que no ha estat res. La qüestió és anar fent; qui dia passa, any empeny. El problema no és no aconseguir el pacte fiscal (si l'aconseguim estem morts), sinó tirar d'aquesta veta indefinidament.

I la bona. La bona fora que estiguessin fent tot això per dir a tots els catalans: “senyores i senyors, ho hem intentat tot i l’única alternativa és la independència”. Jo ho he cregut i escrit en alguna ocasió. Tot i celebrar-ho, això no treu que se’ns enganyi d’aquesta manera. Si ha de ser així, endavant però, l’insult a la població és majúscul.

Això em porta als votants de CiU. Com és obvi, cadascú pot votar el que vulgui però, és que disposen d’alguna informació que la resta no tenim? Jo només hi veig un parell d’hipòtesis: 1) no són independentistes com anuncien a bombo i plateret o 2) es deixen enredar deliberadament (m’agradaria creure que veuen que alguna cosa falla); cosa que, per dignitat, m’entristeix. En ambdós casos, tenim un problema.

Finalment, en quin punt ens trobem amb tot això? La realitat que jo veig és que no és el debat de la independència el que divideix, fragmenta i separa la societat catalana, sinó aquells que precisament i, a priori, li donen l’esquena. Sí, CiU. I ho afirmo pensant en totes aquestes retallades obligades per no donar-los la gana de fer una acte de responsabilitat i liderar el procés d’emancipació nacional. No aporto res de nou si dic que la immensa majoria de votant de CiU és de classe mitja-alta; altrament dit, aquestes retallades no els vindrà de qui. Just al contrari que la resta. Vaja, vull dir que al votant de CiU ja li sembla bé; a la resta que, amb prou feina i treball arriben a final de mes, s’hi giraran en contra. Això és dividir i fragmentar, i no pas plantejar el debat de la possibilitat a viure tots molt millor.